Escolta, és per a tu.
Aquella nit et mirava atent, i si em volies mirar jo disimulava i em deixava. Aquella nit tu miraves el cel i buscavas una ursa minur i tancaves els ulls i eres feliç, jo et mirava a tu i també ho era, i tots dos sentiem el mar intentant arribar fins nosaltres, per demanar permís per obtindre una mica de la felicitat que creixia i bullia en aquells dos metres quadrats. Aquella nit jo et respirava i tu a mi, no m’atrevia a parlar, ni a respirar, si això m’impedia sentir la teva respiració. Aquella nit les teves mans no es deixaven agafar per les meves, perque estaven ocupades en acariciar la meva cara. Aquella nit m’acaronaves tu, i jo ho acceptava, amb la condició que després m’ho deixessis fer tu a mi. Aquella nit no es repetirà, igual que cada cop que em mires, que és igual però diferent, perque cada cop és millor. Aquella nit igual que d’altres, t’he tingut a menys d’un mil·límetre de mi i no he pogut evitar de pensar en el que passarà quan desperti i t’hagi de dir adéu. Aquella nit, com d’altres, queda gravada a foc on tu ja saps i no dic mai. Aquella nit la millorarem, perquè ens ho mereixem.
La meva princesa, de mans suficientment petites, sap que si jo fos Déu voldria ser jo per un motiu. I que el meu món és petit i no obstant això, hi cap ella. La meva princesa, que va sortir de l’armari dels meus somnis per a apropar-s’hi una mica més a mi, ja sap el que sento i encara no li ho he dit.
Et dedico aquesta concentració de tot el que sento en poc espai: la primera llàgrima que vaig plorar per tu, que igual que marxa torna, sense avisar.
Gràcies per existir.
