Barcelona i Jo

Rosario – Te quiero

Finals del mes de novembre, final de l’alegria del dia a dia, dels ulls que m’observen i no m’ho diuen, del mon de les petites coses que construeixen una de gran i ho he sabut tard.

Principi d’un full en blanc difícil d’escriure, de dibuixar, d’omplir. Principis d’ansietat. Pilars dels que ho aguanten tot i que allà hi son, però que consten de fer servir. Pilar de l’amistat.

Mitjans dels dies llargs, una trobada inesperada, un punt i seguit agredolç, jo inventaria la palabra dolçagre.

Entre record i record, sembla com si t’acostessis a mi, quan ja no puc més, i noto la teva mà al meu clatell fred, em dius que no passa res, la meva respiració es tranquilitza, el cor es desaccelera, em mires als ulls i somrius, respiro profundament i desapareixes amb l’aire exhalat.

Torno a tenir por, a tremolar, però torno a notar que ets aqui, ben endins, ben profundament ubicada, i això em tranquilitzarà durant un temps.

Entre experiència i experiència, només me n’adono que vull plegar, demanar el compte i marxar deixant propina, deixant-ho tot i tornant a començar.