Escolta, gateta.
Aquest divendres plovia una mica, sort que portava paraigües. Dissabte va fer un dia fifty fifty i diumenge no va parar de ploure en tot el dia.
Queien gotes d’indiferència, unes mullaven, d’altres relliscaven. Queien gotes fredes, d’altres no tant, queien gotes que ni es notaven i gotes que mullaven des de lluny. El sol no volia sortir, la pluja es deixava veure amb més força, jo no em protegia però continuo tenint la teva maneta gravada a la meva pell i la he fet servir d’amulet, t’asseguro que m’ha fet falta, molta falta. I el sol no sortia, i plovia més indiferència, acidesa, gotes d’aquelles petites i fredes que entren per tot arreu i no te les treus fins que no arribes a casa… La pluja ha passat, el sol no ha arribat però el cap de setmana va acabar, amb ell les cares llargues, encara no se d’on venen ni perquè, ni perquè avui ha dortit un sol esplèndid que tampoc no vull, que no vull menysprear però que ja no necessito.
Jo intentava cantar sota la pluja, no se si teniem els mateixos motius el de la peli i jo per a fer-ho, però fa companyia i manté un cert ordre. El que no ens mata ens farà més forts?
