No és un dilluns més

La fi de les onades

No és perquè hagi vist dos cotxes aturats en un semàfor, i un dels conductors li deia de tot a l’altre, no. No és perquè feia aquest sol aquest 25 d’octubre, no. No és perquè hagi dormit bé, com un bebè per ser exactes, tampoc. No és per haver escoltat la veu més tranquil·litzadora, en viu, però per telèfon.

 

En part no és per això. Si em trobo estrany i tot el que m’envolta, deu ser perquè avui és dilluns i no et veuré, perquè és dilluns el sol, paraules tan poc esmentades i tan importants. Si em trobo estrany és per haver xafat la guitarra, encara que tingui solució.

Et compensaré, i amb interessos. De moment, em miro la platja, de ben lluny…

Una cosa:

Avui la gent caminava lenta pel carrer i el temps i tu, en canvi, passàveu ràpid, i ràpid el vent, i ràpid els moments. Avui els moments me’ls has reproduït, de forma asexual, exponencial-ment parlant. Avui la teva boca no parlava, ja s’encarregaven d’això les teves mans, els teus ulls, la seva lluentor. Avui… avui no ha hagut moment que no hagi volgut, m’atreveixo a dir, multiplicar per dos.

Avui m’he adonat que la dificultat del primer petó no ha de ser res comparat amb la dificultat de l’últim petó.

Gràcies per existir.

Dia de connexió

Gateta, passa i escolta

Era dilluns, podia ser qualsevol altre dia, era de dia, podia ser qualsevol altre moment del dia, erem a la platja… fins i tot podia haver estat qualsevol altre lloc, i hi era amb tu i aixo no ho canvio.

I tu no se el perquè em dius que ets més gran que jo i irònicament dius que ets vella i gran i jo et recordo que veig bellesa i grandesa i no pas vellesa…

I el mar i jo hem tingut la sort de tenir-te per uns moments, abraçats, i tu somreies, no paraves de somriure, i els petons de sal s’han transformats en els preferits, ara et costarà arribar al nivell amb un petò dels altres.

I el mar et dominava a tu més que a mi, a mi em deixava sortir i a tu… A tu t’endinsava en el seu ser, a mi em feia fora.

I el cel, el cel ha volgut veure’ns els dos allà, estirats, a la tovallola dels dilluns al sol, cabell mullat, pell amb gust de sal, ulls clars i intens, petits grans de sal encara a la pell, a les espatlles, a llocs que no et confessaré que mirava quan no miraves.

I la tovallola i només la tovallola ha volgut ser testimoni de com t’he volgut fer tocar el cel, de quina comunió podem arribar a tenir, em sentia connectat a tu i ho podiem estar més, al menys ho dessitjàvem (diguem que no i ho esborro tot).

I la maleïda cançó sense emoció ha fet vibrar tot i acompanyava els moviments del plaer, i no t’he fet cas, la teva boca de tant en tant deia “atura’t, va atura’t”, però jo sempre he fet més cas dels teus ulls, sobretot si estàn mig en blanc, i dels teus llabis mossegats i de la teva cara de plaer que mai podré descriure ni oblidar.

I el camí de tornada a la realitat, amb les ulleres de la confessió… Això no m’ha agradat menys. Tindrem moltes tardas tu i jo de xerrar, d’acumular intercanvis d’experiències, de dessitjar que arribin aquestes tardas i explicar-nos coses, fantasies i experiències viscudes i escoltades i per favor, que sigui en un lloc públic, ja saps que si és en privat em deixaré agafar dels canells i quan la meva esquena toqui la paret seré teu, gairebé teu.

Per acabar, saps que ha passat quan m’he pogut quedar sol? Com tu no hi eres, com no volies estar o no podies (físicament, és clar) doncs he deixat volar la imaginació i… Fes volar la teva i no arribaràs a la meitat de la temperatura que he tingut jo avui.

M’aturo perquè sóc bo, o dolent, o perquè vull que continuïs tu.

Asseguts

[Recordes? Això (...) és el que vull que t'acompanyi de fons]

Els ingredients: una idea, comunicar-te-la i després intentar que es fés realitat. El resultat: el millor viatge que recordo fins ara. El trasllat, ràpid. El terra de fusta, un quadre sense marcs amb la lluna al mig, la banda sonora dels teus murmuris, la brisa dubtant entre lliscar pels teus pòmuls o ficar-se entre els teus cabells, difícil elecció. L’altre trasllat, no tan físic i sense drogues (conegudes), propiciat per la química de les coses.

Asseguts a la fusta, deixant que ens mirés la lluna, esperant que el cor desacceleri. El temps passava ràpid però em va donar temps de captar detalls. El matís de tenir els ulls tancats o no em feia veure o no les connexions entre nosaltres, com línies ondades de color i amb moviment enmig de la foscor. Desprès de flipar amb aquests colors, em preguntaves perquè tancava els ulls. I perquè no em sortien les paraules, la mà de la emoció pot ser, o de la veritat o mai no sabré de què, era la que m’ofegava quan volia dir-te el que sentia. Jo t’agafava la mà i me la posava al cor, suficient?

Energia

La energia

Mai no t’he vist tan dolça ni tan propera ni tan guapa, ni t’he notat tant com aquella tarda asseguts, allà, mentre la lluna es col·locava cap a la dreta o nosaltres cap a la esquerra, mentre el temps que ens quedava es difuminava amb contrària proporció a les ganes que teniem de fugir, de fer campana, de deixar-ho tot, de que tot ens deixi.

Un dia a una platja

Hola, tu. Avui em preguntava què fa que el dia sigui dia o jornada, què fa que el teu pis sigui un pis o una llar, què fa que el meu matí hagi estat simplement maravellòs.  Què fa que tot estigués buit quan has marxat? Doncs tu, tu i tu.

Avui havia de ser un dissabte normal i ha estat d’allò més bé, gràcies a ser una mica maquiavèlics, ho dius així?

Platja a Barcelona

Platja a Barcelona

Hem anat i tornat, hem viscut i hem mort, hem tocat el cel per haver de baixar, però ha merescut la pena. Sempre dic que prefereixo sentir i pagar el preu de patir que morir sense haver sentit res. Avui t’he sentit per tot el meu cos més que el propi sol i no m’has tocat, he notat la teva química als meus llabis, a la punta de cada dit i per tot el meu cabell. I quan he tancat els ulls no hi havia foscor, hi havia tot un ball de sentiments i sensacions, i quan he obert els ulls eres allà mirant-me, per sorpresa, com fent de final feliç.

Qualsevol dia, els moments bons ocuparàn la part més gran del dia. El dia que perdem la por i guanyem ganes de viure. No creus?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.