Hola, gateta. Estic disfrutant per últim cop aquest any d’aquest vent suau i mig càlid, estiuenc, que em toca la cara. Fins ara i són les dotze de la nit, la gent no ha parat de passar amb bici amunt i avall, d’altres caminant, alguns agafats de la mà. He volgut estar desconnectat de tot i de tots. He carregat piles, suposo. Aquesta vista ja no la tornaré a tenir. He tingut una mica de temps per pensar, arribant a les mateixes conclusions de sempre.
Voldria ajudar-te més, però no se com fer-ho, amb aquestes eines si més no, amb la distància i amb el contexte que tenim poca cosa puc fer més. Ara penso en estar el més proper a tu possible, parlar-nos amb la mirada, i esperar a tenir buit per nosaltres, per petit que sigui, per tal de concentrar frases, paraules i fets i dir-nos tot el que tenim pendent, o la quarta part, o el que ens deixin.
És curiòs com la lluna ja no està i fa un moment estava aqui mateix. Mira que estava bonica, però no he valorat el perdre-la de vista. No em passa el mateix quan haig de separar-me de tu, més quan es tracta de tants dies.
Espera’m, a la tornada vindré carregat de coses que explicar-te, de moments en que tu no has estat, de coses que he volgut compartir amb tu, i que sense tu ho han estat res.
Espera’m, són cinc minuts, tenint en compte tot el que he esperat.
Fins ara.
