No vull empipar-me més, i menys amb mi mateix. Ni plorar si no és d’alegria, ni cada dia, no vull. Ni parlar ni que em parlin amb marrades, de debó que no. No vull continuar plorant mentre escric això, no vull que llegeixis això, no se perquè escric això, no-res-mai. No vull estar negatiu, no vull que ho pagui ningú, però no vull guardar-me el que tinc aqui dintre, mira i no toquis, et tacaries de negre, de fosc, de gris i de dolor, de gana, de fred, de molta tristor, de ferro rovellat, de ganes de plorar, d’habitacions buides, de carrers sense sortida, de ganes de tu i de no tindre’t al costat, de coses que em recorden que t’agafaré la mà i tota aquesta negativitat simplement s’esvairà.
No vull posar musica, no vull existir, no vull no existir, no vull aixecar-me demà aqui, no vull anar a treballar, no vull no anar-hi, no vull més rutina, no vull no voler, no vull ni voldré gent que no m’estima.
No volia no voler, però m’he quedat més be.
