Bon dia. Avui a la fase aquesta que encara no estàs despert del tot, gairebé incoscientment passava pel meu aquella aria tan famosa del Turandot (Nessun dorma), si si, la que vaig conèixer gràcies a tu fa poc, una abans del boom amb internet i Paul Pots, q hi farem. El cas és que he recordat la lletra. Sempre dic que la pròpia música ja és el llenguatge, però deixa’m fer una excepció. Volia parar atenció i retenir la teva, no vull que dormis tu tampoc, princesa, a la teva freda habitació, mira les estrelles, que tremolen d’amor i esperança.
Digue’m que tornarem aviat a mirar el nostre sostre negre i que farem dibuixos amb els puntets, i digue’m que passarem la nit intentant endevinar si allò era una estrella o un planeta, i que m’abraçaràs faci fred o no, ja t’ajudaré a trobar excuses per fer-ho, a canvi que tu m’ajudis a dir-me per on van les teves pessigolles, si és que persegueixen el meu dit i si no què deu ser el que em fas sentir quan et toco. Digue’m quina excusa trobaré avui per no deixar de mirar-te, de mimar-te, digue’m on està el temps perdut i digue’m si es podrà recupera mai. I si pots, digue’m com t’ho fas per regalar-li el color de les teves dents i els teus ulls a la lluna, i perquè miro la platja i no m’agrada si tu no hi ets, i si encara poguessis, ensenya’m a no controlar-me més quan estàs a distància cero de mi, ensenya’m a agafar-te dels canells amb suavitat, o sense, i que la paret t’aturi, i que després la teva empenta tingui la suficient força per a guanyar-me i fer-me caure al matalàs i… al paradís i si t’atreveixes, i intenta dominar-me en aquest terreny. Veurem què tal la batalla.
