Nit de confessions i dia de matinar és igual a mati amb soneta. Hauria de ser així però em tornes a carregar la pila no se ni saps com. Quantes coses ens vam dir sense mirar-nos? I quantes sense ni tan sols tenir-nos al costat? Pot ser gràcies al contexte es podien dir aquestes coses. Ara les penso i no m’ho crec. Paraules carregades d’expressió. Confessions al cap i a la fi. I no ens n’adonem i ens estem dient les coses, gateta, una forma més de fer l’amor que em diu tantes coses de tu com qualsevol altre. Sense plans previs, amb naturalitat i frescor, i tan intens, al menys per a mi.
Parla'm
Digue’m si podrem acabar aquella conversa i et parlare de les mil i una nits i de les històries que desitjo que mai no acabin. Digue’m que ens direm allò que necessitem dir-nos, que ens despullarem amb les paraules necessàries, que nos ens aturarà res, ni el mateix temps que ens atura sempre.
De moment, però, la pila s’esgota, cada vegada triga menys o pot ser cada dia et necessito més. Torna, o millor no marxis més, he posat una peça de piano Mozart i no et puc dir quin fragment m’agrada més. I el sol s’està amagant i no saps per on ni com.
Et veure als meus somnis, princesa.
