Stranger in Moscow – Michael Jackson
Tendresa i impotència, em parlaves i notava la teva tendresa, tu deies que estaves tova i no et podia animar. La teva línia del biorritme i la meva s’han volgut unir per un moment, per un dia si més no i mira. El dia que he acumulat més sensacions, el dia menys indicat per a dormir poc, el menys indicat també per no trobar-te en lloc. M’hagués conformat amb deixar-me tocar la pell, jo t’ho hagués agraït amb una abraçada, gairebé la puc sentir, gracies!
La lluna m’està ajudant a no pensar massa, em concentro, et regalo el meu tros de lluna, avui el necessites més que jo. És blanc, té petites taques grises, un gris difuminat, i es deixa contemplar i sense queixa aparent. Et portaré als meus llocs xulos, en tinc un al cim d’una muntanyeta, en un dia clar es poden reconèixer edificis que estàn a més de 20 km en línia recta, et pots estirar i mirar el cel, sentir la olor de la vegetació… tu ets de platja però és perfecte, ja veuràs.
Avui m’he sentit com un estrany tot el dia, i al final del dia, del teu dia, però ja saps que m’has animat. Des de la distància física t’he notat, estabas com engongida, necessitaves no dir res, que t’entenguessin, volies que t’acaronessin i que no et fessin preguntes, i jo he acceptat.
Des d’aqui m’acomiado ara, per ara i fins ara.
Un petò.
