Tingues paciència, no és el teu estil.
Hola tu. Avui, que bé que m’he despertat, he dormit les hores recomanables, he aprofitat el dia, m’he organitzat d’allò més bé, ha sortit tota l’agenda i encara m’ha sobrat temps. A que no t’ho creus, això? Ben fet. M’he despertat d’hora i mort de son i no m’he tornat a estirar ni cinc minuts, no m’han servit els dos cafès que m’he injectat, feia un solet de platja i no he pogut aprofitar el dia, és clar que he sortit però el mal de panxa d’ahir m’ha acompanyat i encara ara no m’ha deixat del tot.
Avui tu no hi eres, però hi eres. He patit per tu, m’has de dir com et trobes. Ja se que després és la cosa més rutinaria del món, però es tracta de tu.
El dia podia haver estat altre, el diumenge podia haver sigut blau, radiant com el sol que hi havia, gris de tristor, però no, quedat en blanc. Un altre dia no seré tan tonto de no trucar-te i explicar-te el meu dia i preguntar-te: “me l’acoloriràs?”
