No he sabut dir-te el que sentia, una vegada més. I una vegada més ho has resolt, que si no haig de dir-te res, que si t’ho demostro i n’hi ha prou. I jo volia dir-t’ho. I no he pogut, m’ha frenat la por de sempre, i saps què? La propera vegada no m’estaré de dir-t’ho. Costarà, m’ajudarà el vi, el cava o la lluna plena, però no m’estaré de dir-t’ho. Ja ens ho hem dit tot amb les mirades, però a mida que he anat dient el que penso, he pujat esglaons interiors, sentimentals, he madurat.
Promet-me que sents el que crec que sents, amb la meitat de la intensitat que crec que ho sents, amb la quarta part de papallones que jo, amb la vuitena part de calfreds que imagino que recorren la teva esquena. I jo et prometré que aquest recorregut el vull fer amb tu, que el viatge sigui llarg o curt el vull amb tu, i que com únic equipatje portaré les meves ganes i desig de ser feliç amb tu.
Digue’m que podré, promet-me que t’ho prometré, un dia, una nit d’estiu, mirant la ciutat des de no tan lluny, amb temps, aturant el temps, com quan em mires durant més de tres segons.
