Saps què? L’altre dia quan tornava de la feina, amb cotxe, mirava la quantitat de cotxes que m’avançavem. No em deixaven avançar, potser estava massa cansat i mancat de reflexos per atrevir-me a fer-ho i al final vaig passar una estona llarga al carril dret.
No havia tingut una setmana bona i no podia evitar la comparació fàcil. Cada cop que m’avançava un cotxe i s’allunyava, jo el veia com un sentiment perdut o que feia temps que no tenia. Em va avançar un cotxe que vaig dir… mira, allà va la meva felicitat (relativa), un cotxe que era petit, és clar. Aquest sabia que tard o d’hora l’acabaria agafant, ni que fos veure’l i tornar-lo a perdre. Un altre el vaig comparar amb l’estabilitat, emocional, laboral… un equilibri trobo que necessari, i que també m’ho estàn demanant cos i ànima. Veus el que passa per oblidar-me de possar la meva música? Et possen el que volen a la ràdio i no acabes de ser tu mateix. Al final, el trajecte de sempre se’m va fer més curt.
Suposo que hauràn més avançaments, però com diuen que la vida és un viatge, no un destí, em quedo amb aquest viatge i si tinc més sensacions te les faré saber.
Bona tarda a les gatetes que no es guarden res i que fan sentir important el seu ratolí per haver-li explicat tot.
