Molt bona nit, princesa.

Com sempre, has esquivat les meves preguntes, com sempre he insistit i he acabat quedant amb sentiment de culpa, per ser pesat.

Em pregunto per què ho faig, d’insistir i per què ho fas tu, d’introduir una pregunta a mitges i després dir… ja t’ho diré. Aquesta és la teva màgia.

Em pregunto tot aixó i més, i tu no tens la resposta a res, o no me l’has volgut donar.

.                         FELICITAT

.EQUILIBRI

.                        SATISFACCIÓ

.IGUALTAT

.                         CORRESPONDÈNCIA

.RESPECTE

.                         RETRETS

DECEPCIÓ

.                         CONFORMITAT

.                         INCONFORMITAT

.IL·LUSIÓ

.DESIL·LUSIÓ

.                         CEDIR

.MASSA

.

.POC

.RES

.TOT

.                         DONAR

.REBRE

.                         PATIR

.ESPERAR

.                         PLORAR

.             POR

.            FI

T’ho diré, et diré com t’estimo i com t’he trobat a faltar i com no vull trobar-te a faltar més. I t’ho repetiré, et diré com després de vuit hores no vull més hores de buit, com després que acaba la setmana no vull notar com acaben més coses, no vull desitjar més, mai més, que arribi un dilluns, no vull tornar a odiar que arribin les vacances,  els ponts, els dies personals, els dies que et poses malalta, i no només perquè et poses malalta.

T’ho diria, ho faria demà però demà no estaré borratxo, o content, o no tindré incontinència verbal ni escrita.

T’ho tornaré a dir, serè, tranquil i convençut, si tan sol m’ho preguntes, i no cal que sigui amb paraules.

Déu meu guapa, fes-me cas… acabo de gastar les forces, els cartutxos, els últims esforços d’un ateu que es rebaixa a tot, i que pensa que no és rebaixar-se, perquè està convençut del que vol.

Amb un somriure,

Jo (esperant un “nosaltres”)

La sang de l'ànima

Per cert,no paris de llegir fins que no acabi la cançó, pots rellegir tantes vegades com vulguis, prova-ho.

Has arribat abans de l’habitual i alhora has fet tard. Has vingut amb les ganes de guerra que jo tenia tot el dia i que jo ja m’he encarregat d’alleujar amb l’ajuda de la imaginació, del llit, de les mans. Has vingut abans i jo no ho sabia, i he començat a imaginar mentre t’esperava.

Havia deixat l’habitació a les fosques i t’he esperat, amb la penombra aquella, amb la poca llum dels foradets de la persiana, repartits amb perspectiva per tota l’habitació, des del terra a la paret passant pel llit, amb mi damunt, amb els foradets de llum marcant el relleu del meu cos.

Havia deixat tot preparat, tu vindries i jo et rebria com et mereixes, fora bosses, jaquetes i tot el que t’hagués impedit tenir les mans lliures, lliures per a tu i per a mi.

Havia la música posada, havia el ventilador al sostre, en moviment, esperant-te, esperant-nos. Però mentre t’esperava, quan he volgut recordar-te una mica més, quan he anat a agafar el teu perfum del teu calaix, he vist la teva roba interior, negra, petita, transparent i novament petita, i he recordat que tapa poc més que el justet, que no arriba a ensenyar del tot però que em fa imaginar molt, que em posa, que només tu saps saps com em posa això… i ha començat tot.

I de còmode he anat passant a descordat, amb un tanga teu a les mans, intentant d’olorar i ensumar alguna cosa més que el suavitzant, passant-lo pel meu cos, fregant-me totes les parts que t’estàs imaginant.

Després, després d’un escalfament més llarg del que penses, després de tenir-la injectada en sang una bona estona, la he alliberada, la he observada un moment i ho torno a pensar, això només es posa així per culpa teva, cap altra dona ha aconsseguit posar-me la temperatura com ho aconssegueixes tu.

Després d’alliberar-la he passat al mode imaginació més actiu, he imaginat que em sorprenies i t’unies a la festa, posant-te al meu costat amb molt poca roba per estar a la meva alçada i he continuat… com prometo explicar-te després. Fins ara mateix.

Aquí em tens, aquí assegut, sense voler plorar més, no crec que ningú es mereixi tant puto càstig, deixeu-me estar, a les meves esquenes, a les meves ulleres, al meu estómac i als meus nervis, a la meva hipertensió.
Aquí assegut, amb els ulls tancats, tot sembla fosc fins que els obro. I veig llum i m’aixeco i m’asseco les llàgrimes i me’n vaig i deixo la foscor per qui la vulgui. Mentre algú cregui en ella, existirà.

Si, pare, et trobem molt a faltar, nosaltres i els nostres satèl·lits. Qui serà ara el meu filòsof de capçalera, qui serà la meva referència, com puc continuar, pare? Ara que me n’adono que els fills donen força, i els pares també. Gràcies per seguir existint, allà on siguis.

Merda!

Com he sentit en alguna cançó, alguna tarda he vist coses que no he compartit amb tu, coses que a tu et semblarien ximpleries però que hauries de tenir enveja de no haver-les viscut no sé si amb mi, o com jo les he viscudes.

Aquesta tarda no he vist ploure, no he vist gent córrer, però no hi eres. Hauria de dir que em costa d’agafar forces per continuar, que crec que em quedo aquí, que no cotinuo, que no puc sense tu. Però només ho penso.

I si fossis la dona de la meva vida? I si t’estigués deixant escapar? I si hagués de lluitar més, en lloc d’observar com continues per la suposada línia correcta de la vida, sense voler ni recordar que existeixo? I si penses com jo, que si no lluito més, es que no vull estar amb tu? I si de debò manés el cor? I si fos tot més fàcil? I si no m’hagués tocat el follet del sud quan caminaves pel carrer? I si sapigués, digue’m, i si sapigués expressar-me millor? I si m’has entés? I si un dia tornessis a tocar-me l’esquena i dir-me… Hola, no he marxat mai? I si pogués escriure més i millor, tot i aquestes lents de contacte instantànies i borrosos que no he demanat?