Increïble. Més d’un mes ideant i imaginant ja no un dia perfecte, però si més no, un dia per a l’ego. I tampoc no podrà ser. La meva paciència i jo estem al límit, la esquena està carregada de situacions, el cap de tot menys de silenci i el cor batega per obligació insistència de tranquilitat, i la diplomàcia s’esgota.
T’espero aqui, ara, i t’explciaré la resta, no és més que una altra batalla, de la que n’he aprés que em queda un dia menys per a anar amb tu de la mà o per a continuar dient-li al meu cor que bategui per obligació.
I tu, què escolliries?
